Tenim per costum
encriptar el significat del que pretenem expressar, perquè, massa vegades,
tenim la sensació de que les paraules quotidianes queden lluny del que sentim.
Com puc expressar de la mateixa manera aquelles converses forçades i estèrils
entre coneguts, i el desitjos, pors i records de tota una vida?
La literatura, la
poesia, l’art i les imatges necessiten d’una combinació infalible de les
paraules. No obstant això, per molt que les fem circular concèntricament, aquestes
paraules continuen estant recollides en el mateix diccionari, en la nostra
mateixa i suposadament avorrida quotidianitat. Només es tracta, doncs, de fer
com fa un pianista quan combina les notes diàries que nosaltres no sentim, i
d’aquí n’extreu la més brillant sonata. Es tracta doncs, escriptora de
naixement però mai de professió, de posar les lletres i teclejar-les en aquell
orde i harmonia que, gràcies al do distintiu de la humanitat, són capaces de
recollir el més desbocat de l’ànima.
(Tac, tic, clac. Ressonaran
suaus les tecles quan desapareix l’ansietat).
Humilment, i en contra
de tota recomanació, creia fermament que la literatura només podia sorgir de
l’angoxia. Del naixement, de la vida o de la mort; o del què és el mateix: de
l’angoixa de la soledat. Jove, però, estranyament, vella, he entès que la meva
angoixa permanent davant la mort (la pressa, la ràbia, l’anhel d’amor i de
desconsol), m’empenyien a recopilar paraules bensonants en el romanticisme de
la nit i de les llàgrimes, però que, en realitat, la bellesa, es desprèn, en el
seu màxim clamor, de l’amor.
La bellesa neix així de
la sensibilitat d’un primer pla d’uns llavis, d’una galta, d’unes mans que no
sabem què acaricien sota un fons de llum uniformement blanca. La bellesa és
serena, i tot i conscient de que la màxima expressió de catarsis o sublimitat és
lluny de la bellesa i la serenor, em sento complaguda, potser per vellesa
prematura, de poder escoltar el tac, tic, clac, conformant una melodia intimista
de sensible quotidianitat.
Tàrrega, 29 d’agost de
2014
